diumenge, 17 d’octubre de 2010

TRIATLO GARMIN DE BARCELONA, EL MILLOR DE LA MEVA CURTA HISTORIA !!!

Po zi, com diria aquell (o aquella, ves a saber que era). Avui ha estat un dels millors dies des de que practico triatlons. Amb una motivació especial degut al número tant elevat de participants i les figures que participaven (tot i que jo encara no havia arribat a Barna i ells ja havien acabat), i a les bones sensacions que percebia durants els primers escalfaments.
Ha sigut el triatló de les cues, per deixar bossa al guardarropia, per deixar el material al box, per recollir-ho més tard, semblava una mica Port Aventura.
Sortida puntual a les 12:30, una hora una mica inusual. Com de costum jo cap al final del meu grup i a la part exterior de les boies, per evitar les garrotades i que no em passes com a Salou. Amb una mar molt picada a la costa amb ones de més d'un metre, però que després es calmava una mica a l'interior, vaig començar a nadar bastant bé, amb poca companyia i molt tranquil. Passada la primera boia, ja havia començat a caçar algun valent, però aquesta vegada no em vaig tallar i vaig ser jo qui me'ls treia de davant a cops de mà. Segona boia i tornada a la costa altra vegada amb les onades de surf tocant el que no sona.
Sortida de l'aigua força sencer amb el temps 1037 de la general i cap a la bici. Ens esperaven 22 qms i poc més, normalment son 20 però l'ocasió s'ho valia. Arrencada forta sense les clavades de cames d'altres vegades i començo a recuperar llocs, no només del meu grup sinó també del grup anterior. Primera volta i em trobava molt bé, les cames responien i començava a veure que era el meu dia, el meu triatló. Arribo a box després de la segona volta amb el 271 temps general del sector.
Últim tram, va que això s'acaba. Les cames continuen a tope, i tant, per primera vegada acabo una prova adelantant a corredors a "diestro i siniestro". No se si em van arribar a adelantar una desena de corredors en la cursa a peu. Per fer jo a peu el temps 499, que no corro ni davant de la Guàrdia Civil, debia estar força bé.
La entrada a la recta de meta va ser especial, just davant meu es va desplomar un corredor anglés que ja no podia amb la seva ànima i vaig decidir parar a ajudar-lo per tal de que també arribés a meta, 100 metres d'ànims i ho vam aconseguir. La cara d'aquell xaval era un poema, encara ara em dona gràcies per acompanyar-lo. Una anècdota més d'aquest gran dia.
Espero trobar fotos de la prova (com sempre "prestades") i les penjaré. Fins l'any vinent, triatló.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada