Amb retard i abans de que es queixin els lectors habituals, us passo la crònica de la caminada del passat 29 d'agost a la Vall d'Aran, la cursa i caminada dels 15 pobles. Amb una participació de companys del grup rècord (comptant nens erem 6, Fernandes, Xemon, Rafa, un servidor i els infantils Neus i Gerard) ens vam desplaçar uns dies per acabar de matar les vacances a la Vall d'Aran. També vam trobar per allà al Víctor de Les i al Carles de Pont de Suert, tots dos corredors.
Aquest any i degut al mal estat de forma en que ens trobem per circunstàncies diferents, vam decidir anar caminant. Sortida puntual a les 9 del matí des de Es Bordes. Comencem xanet xanet fins el primer poble on se separava la prova de 16 qms, punt en que el Fernandes, sacrificat per recollir els nens a Betlan a la sortida infantil, ens va deixar. Nosaltres continuem pujant en direcció a Arres de Sus punt final de la pujada al qm.5 de marxa. A mitja pujada i veient que no era el meu ritme els vaig dir que els esperava dalt i vaig anar pujant al meu ritme, "menjant-me corredors i caminants fins a un total de uns 25".
Una vegada dalt arriben els companys Xemon i Rafa amb cara de dir "no torno mai més", però la veritat es que la part més dura ja havia passat.
Recuperem forçes i cap al collet on comença la baixada fins a Vilamòs i Pont d'Arró, segon control i qm.10 de caminada. Entre mig aprofitem per gaudir de les vistes espectaculars de les muntanyes properes i les crestes properes a l'Aneto (que diuen que des de Vilamòs es veu, però mai l'he sapigut distinguir).
Després una altra pujadeta i tornada a baixar fins a Aubert a peu de carretera altra vegada. Tornem a pujar ara fins a Vila on tenim la pujada dintre de poble més dura del recorregut amb pendents espectaculars. Passem per Betlan, on aprofito l'oportunitat i generositat d'un dels senyors del control i hem prenc una birreta a la salut de tothom. Pujada final a Montcorbau i tot fet, baixada cap a Vielha (com de costum esquivant l'excursió de caballs de rigor). Arribem i sorpresa doble, primer les nostres dones, fills i altres espontànis que ens van oferir un "campeones, campeones" que alegra l'arribada; i segon, aquest any tenim un tomet ridícul -diria jo- per la població que no fa més que "tocar el que no sona".
Bé arribada a meta, refresc i PREMI, hem va tocar un regalet, un llibre de rutes per l'Alt Bergadà, i al Rafa un altre (no se de que, potser el Kamasutra, jejejeje).
Tots a puesto sense més novetat que el cansament de la ruta, i un aplaudiment pels petits que van portar al Fernandes de cul i van arribar a la posició 18 de una cinquantena, no està gens malament. Ara ja a pensar en l'any vinent a veure si tornem a posar-nos en forma i aconseguim fer 2:30 hores (va por ti, Fernandes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada